Quan varem, entre mig de cafès i conyacs, iniciar la sobretaula del dinar del meu 40è aniversari cada un de nosaltres va dir el que esperava de la següent dècada. Jo, que estava suportant amb dificultat la meva lleugeresa del ser, vaig dir que els pròxims anys volia "completitud". En Pere, que llavors casi iniciava els cinquanta, va dir que ell volia transparència. Llavors ho vaig comprendre limitadament. Ara que ja estic endinsat als cinquanta, ja estic d’acord. La destil•lació de la raó, els sentiments, les sensacions, els silencis i solituds, per tal que la mirada sotil de l’altre pugui gaudir a traves nostre de la dimensió ample de l’ésser, fins l’horitzó més diví.
Ara que en Pere s’ha anat a una altre forma de la existència, haig de dir que crec que no se’n ha anat amb les mans plenes de bondats i belleses, si no que ha fet el viatge amb les mans ben esteses, ben buides. Tot aquell món que la seva mirada va embellir ens ha quedat, ens ha regalat a tots i totes una forma de mirar i de proximitat, un flux de transparències que ha deixat les portes ben obertes per que arribem a tocar el cel i les mil i una dimensions que ens regala la vida. No s’ha portat res, ens ho ha deixat tot.
I per tants de regals només es pot estar que molt agraït.
Pau i Bé
Foto: En Pere sempre portava al seu cotxe una càmera per tal de captar el moment fugisser de la bellesa. Aquesta flor la vaig fotografiar un dia tot passejant. Estava entre mig de runa i fullaraca. Però, ella, era perfecte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario